Sovint comprem peix fresc pensant que en ficar-lo a la nevera dins del seu embolcall estem fent el correcte per protegir-ho. Tot i això, una recent investigació liderada per l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA-CSIC) ha posat el focus en un procés que sol passar desapercebut per al consumidor: la migració de substàncies químiques des dels plàstics cap al propi aliment mentre aquest descansa en el fred de les nostres llars.
Aquest estudi, que ha comptat amb la col·laboració de la Universitat de Florència, revela que no cal escalfar el recipient al microones perquè els additius es moguin; les temperatures baixes de la refrigeració i la congelació també permeten que compostos potencialment perjudicials acabin a la carn del salmó, la tonyina o el lluç que després servirem a taula. Es tracta d'una realitat quotidiana que afecta la seguretat alimentària a l'àmbit domèstic.
El fenomen de la transferència química en condicions de fred
La investigació es va centrar a analitzar com es comporten substàncies com els ftalats, bisfenols i altres plastificants quan estan en contacte prolongat amb el peix. A diferència d'altres feines que només miraven el producte en sortir del supermercat, aquí es va recrear el que passa en una casa normal: deixar el peix 48 hores a la nevera a uns 4 graus o tenir-lo un mes sencer al congelador a 18 sota zero. Les dades són clares: com més temps passa més s'omplen els teixits de l'animal d'aquests químics.
El més cridaner és que alguns additius dissenyats per donar flexibilitat i resistència als plàstics van mostrar una taxa de migració de fins al 100% en certs escenaris. No és cap broma, ja que parlem de components que el cos humà no hauria de processar en grans quantitats. L'equip científic va analitzar un total de 49 contaminants diferents, trobant que tots els tipus de plàstics provats permetien aquest transvasament en major o menor mesura.
Diferències segons el tipus de peix i l'envàs utilitzat
No tots els peixos absorbeixen els químics de la mateixa manera. L'estudi va detectar que el contingut de greix i aigua de cada espècie hi juga un paper fonamental. Per exemple, els compostos que es porten bé amb els greixos (lipofílics) migren amb una facilitat sorprenent cap a espècies greixoses com el salmó. En el cas de plastificants alternatius com ara el DEHA, es van arribar a registrar transferències superiors al 95% en aquest tipus de peix.
D'altra banda, el lluç, que és un peix amb més contingut en aigua, sembla atraure més certs bisfenols. Però si hi ha alguna cosa que ha sorprès els investigadors és el paper de les safates anomenades compostables. Encara que sonin millor per al medi ambient, en aquest estudi concret van presentar majors nivells de plastificants que altres embolcalls, cosa que suggereix que la descomposició de bioplàstics encara presenta reptes tècnics importants.
- Safates de poliestirè: Comuns a les peixateries per al despatx diari.
- Films i bosses de congelació: Utilitzats massivament per organitzar la compra.
- Safates compostables: Una alternativa moderna que requereix més vigilància toxicològica.
Salut pública i la nova normativa a Europa
La preocupació no és només teòrica. Molts d'aquests additius són coneguts per actuar com a disruptors endocrins, cosa que significa que poden alterar el nostre sistema hormonal. L'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) s'ha posat seriosa i recentment va fer una destralada al límit d'exposició diària de bisfenol A, reduint-lo de forma dràstica en comprovar que els riscos per a la salut són més grans del que es pensava fa uns anys.
A Espanya, encara que la Llei de Residus del 2022 ja esmentava restriccions per a aquests components, la realitat és que encara es detecten als envasos comercials. A nivell europeu, es va aprovar una regulació per a limitar l'ús de bisfenols en contacte amb menjar, el qual va entrar en vigor el gener del 2025. Això sí, s'ha donat un marge de tres anys perquè la indústria s'adapti totalment, per la qual cosa encara convisquéssim un temps amb aquests materials a les prestatgeries.
La situació actual posa de manifest que hem d'estar molt més atents a com guardem el menjar a casa, ja que els nivells de exposició química total no només vénen del peix, sinó de tot allò que mengem, respirem o toquem. És vital que les autoritats segueixin pressionant perquè els nous materials que substitueixin el plàstic tradicional siguin realment segurs i tinguin estudis de toxicitat profunds abans d'arribar a les nostres cuines per evitar que, intentant solucionar un problema ambiental, acabem generant-ne un de salut.
