Sembla que el sector de l'aviació, un dels ossos més durs de rosegar en això de la descarbonització, finalment està veient la llum al final del túnel. Mentre que els cotxes elèctrics ja són part del paisatge, els avions ho tenen molt més cru perquè no poden carregar amb bateries pesadíssimes per creuar l'Atlàntic. La solució que està guanyant paperetes no és altra que fabricar combustible del no-res, o millor dit, aprofitant el CO2 que ja ens sobra a l'atmosfera i combinant-ho amb energia neta.
La notícia ha saltat amb força després de l'obertura de la primera instal·lació comercial d'aquest tipus als Estats Units, però a la nostra banda del mapa, concretament a Espanya i la resta d'Europa, no ens estem quedant de braços plegats. Es tracta d'una tecnologia que sona amb ciència ficció però que ja és una realitat tangible: capturar el carboni de l'aire per donar-li una segona vida en forma d'hidrocarbur líquid, tancant així un cercle que fins ara era una línia recta cap a l'escalfament global.
AirPlant One i l'enlairament de la tecnologia Power-to-Liquid
A Moses Lake, Washington, l'empresa Twelve ha marcat un abans i un després amb la inauguració d'AirPlant One. Aquesta planta no utilitza petroli, sinó que es basa en el procés anomenat Power-to-Liquid (PtL), permetent transformar la llum solar i el CO2 en combustibles sintètics. Bàsicament, el que fan és agafar CO2 capturat, aigua i electricitat de fonts renovables per muntar molècules de querosè. El resultat és el batejat com a E-Jet, un combustible que ha passat totes les certificacions oficials per ser usat en vols comercials sense que calgui tocar ni un cargol dels motors actuals.
El millor de tot és que aquest invent no es limita només a fer volar avions. De la mateixa cadena de producció surt l'E-Nafta, una matèria primera que és com el sant grial per a la indústria química. Gràcies a ella, es poden fabricar plàstics, fibres per a roba o envasos sense haver de treure una sola gota de cru del subsòl. És una forma de atacar la dependència del petroli i dels combustibles fòssils des de diversos fronts alhora, una cosa que ens ve de perles per guanyar autonomia energètica.
Si ens posem a mirar les xifres, la cosa promet força. Segons els responsables del projecte, l'ús d'aquest querosè sintètic pot arribar a retallar les emissions de carboni en un 90% al llarg de tot el cicle de vida. Això passa perquè el CO2 que escup l'avió per la turbina és exactament el mateix que s'ha tret de l'aire prèviament per fabricar el combustible. Al final, és com si estiguéssim reciclant l'aire brut per moure'ns, cosa que no està gens malament veient com està el pati.
El paper d´Espanya i el projecte europeu STEROPE
Però compte, que a Espanya tenim molt a dir en aquesta carrera. El Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), mitjançant l'Institut de Catàlisi i Petroleoquímica a Madrid, lidera una part fonamental del projecte europeu STEROPE. Aquí no van amb noietes: n'han dissenyat una planta pilot dins un contenidor de transport que és capaç de fabricar metanol a partir de CO2 i hidrogen verd. Aquest metanol és la base per després crear el combustible final que necessiten els vaixells i els avions.
La investigadora Silvia Morales de la Rosa és una de les veus cantants en aquest projecte, i té clar que Espanya té un avantatge competitiu brutal. Gràcies al fet que ens sobra sol i vent, podem generar aquest hidrogen verd de forma barata, aprofitant els projectes d'hidrogen verd a Espanya, que és l'ingredient que encareix tot el procés. La idea és que aquestes fàbriques portàtils es moguin arreu d'Europa, des de refineries a Grècia fins a laboratoris a Bèlgica o Itàlia, demostrant que podem ser independents energèticament sense necessitat d'importar gas o petroli de fora.
L'objectiu de la Unió Europea és ambiciós, ja que per a l'any 2050 el 70% del combustible que facin servir els avions ha de ser d'origen renovable. Amb projectes com STEROPE, no només es busca arribar a aquesta meta, sinó que s'aspira a superar les expectatives de reducció d'emissions, aconseguint nivells del 95% si tot el procés s'alimenta amb energia neta. És una aposta estratègica que col·loca la ciència espanyola al centre del tauler mundial de l'energia.
Escalabilitat i el repte dels costos industrials
A diferència d'altres combustibles sostenibles que es fan amb olis usats o restes d'agricultura, la ruta electroquímica (la que utilitza CO2 i llum) té un potencial de creixement molt més gran. No depenem de si hi ha bona collita o de quanta biomassa es pot recol·lectar; aquí el límit el posa la capacitat de generar electricitat renovable i la tecnologia dels electrolitzadors. És un procés que imita la fotosíntesi de les plantes però a l'estil bèstia, de forma industrial i molt més ràpida.
Això sí, encara hi ha una pedra al camí: el preu. A dia d'avui, fabricar aquest «querosè de laboratori» surt més car que continuar cremant el de tota la vida. Tot i això, els experts són optimistes perquè el cost de les plaques solars i els molins de vent no para de baixar. A més a més, a mesura que es construeixin més plantes com la de Washington o les d'Espanya, la economia d'escala farà la màgia i els preus s'aniran ajustant perquè les companyies aèries no tinguin excusa a l'hora d'omplir el dipòsit.
Aquesta transició cap a un model de transport aeri que no castigui el planeta és un camí llarg, però els passos que s'estan fent ara són de gegant. En utilitzar infraestructures que ja existeixen, com ara els tancs dels aeroports i els motors actuals, es guanya un temps preciós que no tenim per frenar el canvi climàtic. Comptar amb una alternativa que aprofiteu els recursos més abundants de la Terra, com són el sol i el propi carboni que ens sobra, és la jugada més intel·ligent que podem fer per continuar volant sense càrrec de consciència.
